 |
| Un moment del "concertet privat" al jardí. |
Hola a tots!!
Avui hem passat una fantàstica tarde a casa. Hem fet una espècie de
concert privat amb alguns amics, per fer un "assaig general" del concert de demà. Hem tocat per primera vegada les
nostres cançons davant de públic (al final en toquem 3). Durant els pròxims dies penjarem
fotos i vídeos del concert d'avui (molt guapo!!) i també si n'aconseguim del que fem demà. No sabem segur si tocarem a la
1.30 o a les 2.30. Sabem que és tard, però us esperem a tots!!!!
Hem decidit penjar aquí les lletres de dos de les nostres cançons. Els seus títols són "
El tren de les 6:41" i "
Entre quimeres". Els amics que avui l'han sentit ens han fet una bona crítica, ja ens direu demà quan ho sentiu en directe!!! (De moment les lletres només estan en aquest post. Properament actualitzarem la pestanya de
Discografia per a que apareguin els links allà.)
EL TREN DE LES 6:41
Un raig de l'alba ha enlluernat la meva pupil·la, midriàtica.
El revisor m'ha colpejat, obre la mà i aixeca el braç,
penso per dins: "maleducat...".
Ja fa un quart d'hora i un segon, que jo ja vaig voltant pel món
i passa el temps... s'obren les portes i entra el vent!
Estic cansat, és normal,
són tantes hores per davant
fins a acabar, de treballar!
I un fort xirrit em fa tornar, les orelles ara em fan mal
perquè algun túnel acabem de penetrar.
I el iaio que tinc al costat sembla que el pobre s'ha espantat
és normal, la seva parada ja ha passat!
Aquest instant s'ha congelat, i en la memòria s'ha gravat
tota la gent, que en aquesta hora viatja en tren!
Penso que el món s'ha evaporat, només veig boira i un bancal
de ceps tots secs, del Priorat!
I mentre el temps segueix passant, el vagó fa un soroll estrany,
la boira marxa... i es veu el mar.
Una esperança a despertat, aquest seient desanimat...
aquelles tardes a Cambrils, aquelles nits de pub en pub!
Hi ha un forat allà al davant, i està entrant l'aire congelat
que gela al vell, desorientat.
Arribo tard, és normal,
una bici ens ha adelantat i ha saludat, x2
a través del vidre entelat!
Ha retronat la veu de dalt, i amb la maleta vaig tirant cap endavant,
a combatre a una altra setmana.
Baixo del tren i pugen alhora, miro enrere i sé que ens veurem tard o d'hora per tornar,
junts, a viatjar.
Aquest instant s'ha congelat, i en la memòria s'ha gravat
tota la gent, que en aquesta hora viatja en tren!
Penso que el món s'ha evaporat, només veig boira i un bancal
de ceps tots secs, del Priorat!
Vull quedar amb tu, a les 6:41.... a les 6:41....
Aquest instant s'ha congelat, i en la memòria s'ha gravat
tota la gent, que en aquesta hora viatja en tren!
Penso que el món s'ha evaporat, només veig boira i un bancal
de ceps tots secs, del Priorat!
ENTRE QUIMERES
Era un divendres, un 29 d'abril,
tot era fosc i no hi havia ningú per allí.
Milers de tolls s'anaven fent grans,
mil anastomosis al meu pas.
Diguem qui ets, diguem on vas
amb tanta pluja sobre el cap
i amb aquest vent gelat
quan “cruses” el raval.
Marxa corrents! Refugia’t! Va!
Allà hi ha un lloc on descansar,
t'asseus al terra humit
i notes que te'n vas.
Dalt d'un escenari, camuflat entre mil llums de colors
i fent palmades al ritme d'una màgica cançó.
Dins d'aquell tratge, aquell estrany amaga la tristor
i és que el pobre home, no sé perquè però va vestit de gos.
Ara un borratxo ha vingut i m'ha espantat,
feia olor a birra i a kebab.
Com a una bossa, se m'emportava el vent,
m'anava foradant amb el transcurs del temps.
Diguem on sóc, diguem que faig
no tinc cartera claus ni jac,
tothom em persegueix
però no em poden tocar.
La merda ja m'ha desgraciat
no puc tornar, estic acabat...
de sobte un raig del cel
impacta en el meu braç.
Entre mars i muntanyes, en mig d'un paradís assolellat,
reflex de l'aigua, i viatjo amb un vaixell fins als set mars.
Sóc amb quatre homes que m'animen i em fan feliç cantant,
però jo m'allunyo, i caic i baixo a les profunditats.
Ja no puc més, al meu canell
tinc mil larves sota la pell.
Em vaig desfent a trossos
i torno a estar present.
Reso, suplico, em vull morir,
em vull fotre un tret, em vull pansir,
que algú m'ajudi ja
que no ho puc resistir.
16.10.12
